22 05, 2018

“LA IGNORÀNCIA FINANCERA GENERAL POSA EN RISC L’ESTAT DEL BENESTAR I AFEBLEIX EL NOSTRE TEIXIT EMPRESARIAL”. XAVIER MALVEHY

2019-07-15T11:30:14+02:00

 

 

La falta de cultura financera es ben palesa a la nostra Societat. Nombrosos estudis ho avalen des de fa molts anys i la situació no canvia gens. Aquest fet ens condueix a una pèrdua de riquesa Nacional immensa. Aquesta falta de cultura financera es trasllada també a la gestió de les pimes. L’empresari no se n’ocupa més enllà de la gestoria fiscal trimestre a trimestre i perquè es veu obligat per Hisenda. La Planificació Financera professional aplicada a llars i a empreses genera un enorme impacte, augmentant el benestar de les persones i enfortint el teixit empresarial.

La falta de cultura financera de la societat espanyola i catalana és un dels mals que ens impedeixen evolucionar cap al següent nivell de l’estat de benestar.  Aquest estat del benestar col·lectiu passa, en bona part, per una bona salut financera individual, personal i familiar. Quan es parla de l’estat de benestar només es fa referència a les polítiques públiques de prestacions o  subvencions que l’Estat pot proporcionar als ciutadans. Mai es parla de l’autèntic motor del benestar econòmic i social. La cultura i els hàbits de cadascun dels components d’aquesta societat.

A l’àmbit estrictament econòmic, aquesta falta de coneixement a l’hora de manegar les finances genera una pèrdua de riquesa nacional de vàries vegades el PIB cada any. Alguns milers de milions d’euros. Molt més impacte que qualsevol mesura política. Brutal!

Molts estudis sobre els costums dels espanyols i catalans a l’hora de tractar les finances demostren tossudament que això ha canviat amb el pas dels any.

— “Casi el 80% de los españoles fracasa con sus inversiones”. EXPANSIÓN 14/12/2.006

— “Las familias españolas tienen un patrimonio muy mal diversificado…” AHORRO FAMILIAR EN ESPAÑA. Papeles de la Fundación Estudios Financieros nº 49. 01/03/2.011

— “Los españoles no tienen formación para saber ahorrar”. OBSERVATORIO CONSUMO, ESADE 2.013

— “España es el país que peor invierte de los cinco grandes países europeos”. Estudi elaborat per Finanbest, en col·laboració amb Analistas Financieros Internacionales (AFI). Any 2.017

La manca de cultura financera queda reflectida, com a prova irrefutable d’una ignorància col·lectiva, a la distribució patrimonial de les famílies. Una distribució patrimonial que limita la riquesa però que és fruit de creences arrelades a la nostra societat segurament influenciada per la visió catòlica ancestral del fet que a aquest Món es ve a patir, o que la riquesa és pecat. Generalment no és fàcil parlar de diners amb la família, els amics o amb l’assessor. A altres cultures això no passa tant i es nota en els hàbits i per tant també en la riquesa de les famílies. Així es van gestionant les finances familiars a base d’auto aprenentatge i moltes errades. La indústria financera també hi troba un suculent caldo de cultiu per a fer de les seves.

Bé doncs aquesta ignorància financera es trasllada a la petita i mitjana l’empresa. Sobretot de l’empresa familiar, ja que es gestiona amb els mateixos mals hàbits que a l’àmbit familiar. La visió d’ultra curt termini s’instaura totalment. Bàsicament la raó prové de les obligacions fiscals que a cada trimestre porten a l’empresa a confessar-se davant l’Administració. La comptabilitat al dia i les trimestrals són les grans preocupacions de l’empresari o del gerent. Això i que hi hagi prou “caixa” per atendre els pagaments a finals de cada mes. Així no anem enlloc.

En els últims anys també s’ha instaurat com una màxima que ha acabat de confondre als gestors i empresaris. Estem a l’era de la velocitat, tot canvia molt de pressa i en el futur encara més. No té sentit fer plans a més de tres anys o fins i tot a més d’un any vista!. L’empresa que no s’adapti als canvis desapareixerà!. Estic d’acord, però es refereix més als canvis tecnològics o del mercat. No a què l’empresa no hagi de tenir una visió del que vol ser a llarg termini. Això sí que fa desaparèixer les empreses. Jo sempre dic que un empresari és el que aspira que la seva empresa li sobrevisqui. Altrament el que té és el seu petit negoci, el seu “autoempleo”, de fet.

Aquesta visió de curt termini, de funcionar sempre al límit de la liquiditat, fa que les pimes estiguis sempre a un pas de la insolvència. Qualsevol entrebanc, sigui intern, sectorial o una crisi global acaba posant en perill la supervivència de l’empresa. Però també de l’empresari, que com no ha separat les seves finances de les de l’empresa, no s’ha preocupat de crear una empresa financerament independent, ha d’acabar abocant-hi el seu propi patrimoni per salvar l’empresa i si la cosa s’allarga, acaba arruïnat i arrossegant a tota la família a la misèria. Milers de pseudo empresaris ho estan encara vivint i patint.

Assolir la independència financera de l’empresa és un objectiu prou important per a dedicar-hi un esforç per pensar-hi i traçar un pla. La separació de les finances familiars de les de l’empresa permet no posar en perill la primera si la segona va malament. Però també és interessant conèixer eines i estratègies financeres eficients per posar l’empresa a treballar per a l’empresari i per al seu futur.

En una crisi particular, sectorial o global, hi ha múltiples factors que condueixen a les pimes a la insolvència com a pas previ al concurs de creditors i del tancament. No obstant això, la causa més freqüent que afecta totes, siguin mitjanes o petites, és la manca de flux d’efectiu o de caixa. El flux de caixa és l’ànima d’un negoci i de l’economia. La manca d’un bon cabal de liquiditat provoca greus problemes en l’activitat econòmica i comercial. La manca de liquiditat o de tresoreria pot ser causada per molts factors: estructures fixes massa dimensionades, caigudes persistents de demanada o morositat en els pagaments dels deutes per part dels seus clients. En temps de crisi, com més temps es demora la recuperació del nou cicle, més es debilita la solvència de les pimes.

La manca crònica de solvència empresarial és un dels  principals desavantatges competitius al que s’enfronten les empreses petites i el seu taló d’Aquil·les

 

Una vegada centrat el problema, vegem quines podrien ser les solucions. Puc classificar aquestes solucions en dos grups. D’una banda les solucions externes que depenen de tercers, l’Administració (rebaixes fiscals, ajuts, etc) o noves fonts de finançament privat més enllà de  les institucions financeres. En el segon grup tenim solucions internes que depenen de les polítiques de gestió que puguin aplicar pimes i emprenedors en general.

La manca d’un bon flux de caixa provoca greus problemes en l’activitat econòmica i comercial. No obstant això, poques vegades ocupa el centre de l’escenari i normalment no és un tema de debat en fòrums especialitzats. Això pot ser degut a la manca de comprensió per part de molts responsables de política econòmica i dels experts, més acostumats als debats de política macroeconòmica, que de principis microeconòmics i el seu efecte sobre les empreses individuals. D’altra banda, la crisi financera ha afectat tota la banca comercial i ara i en el futur el crèdit estarà més controlat i restringit.

Ens quedem amb les solucions internes. Des del punt de vista financer, l’empresari,  ara més que mai, ha  de cercar estratègies que li proporcionen una major independència financera. Com? Doncs afinant molt més la planificació de les seves necessitats financeres a mitjà i llarg termini.

El primer de tot seria disposar de fluxos nets de caixa positius, altrament no hi ha res a fer. Un cop vaig sentir a dir en boca d’un empresari de cinquena generació que la principal font de finançament de l’empresa han de ser els seus clients. També és importantíssim tenir ben controlats els marges financers de les vendes, per producte o per servei venut. Sense marge no hi ha vida. L’estructura financera de l’empresa s’ha d’analitzar. Conèixer com es configura el passiu, tant a curt i a llarg termini. Quantificar la solvència pot fer-se comparant l’actiu circulant i el passiu circulant. El total de les partides de clients més la tresoreria ha de superar als deutes a curt termini en 1,5 vegades per anar bé, en termes generals. És el Fons de Maniobra (Actiu Circulant-Passiu Circulant) suficient? Em cobreix suficientment? Tinc a més un paraigua financer per a contingències extraordinàries? Si no és així, és urgent traçar un pla que ens porti a augmentar la solidesa del nostre negoci, creant un fons de maniobra suficient per impedir la il·liquiditat per manca de flux d’efectiu en el futur i sense dependre del finançament aliè i el consegüent cost.

És vital per la supervivència de l’empresa plantejar-se ja com a objectiu estratègic assolir la independència financera en un termini de temps determinat i traçar el pla de capitalització pertinent.

Sovint el petit empresari no separa les finances de l’empresa de les familiars. Utilitza l’empresa per a “passar” despeses particulars i a l’inrevés, capitalitza l’empresa amb diners propis quan les coses van fluixes. Això és perillós des del punt de vista fiscal, però també ho és des del punt de vista financer. Aquesta no ha de ser la visió d’un empresari, ja que prioritza la satisfacció personal a curt termini en una fase massa prematura, quan l’empresa genera bons fluxos nets però encara no està suficientment capitalitzada. Es donen molts casos en què aquests fruits generats durant un període de bonança han anat a parar a despeses sumptuoses, totalment innecessàries, de la família, deixant a l’empresa familiar, la mare dels ous, en una situació de solvència raquítica. Al menor contratemps, l’empresari ha d’endeutar-se personalment per a salvar l’empresa i si la situació s’agreuja o s’allarga s’acaba en concurs de creditors i ruïna familiar. D’aquests n’hi ha hagut a milers no fa pas massa temps i n’hi tornarà a haver-hi.

Separar les finances de l’empresa de les de l’empresari i la seva família. No malgastar els diners generats pel negoci en béns de consum familiar sumptuosos abans l’empresa no hagi assolit una patrimonialització suficient.

Torno a repetir, un empresari ha d’aspirar que la seva empresa li sobrevisqui a ell mateix. Per tant ha d’estar mentalitzat per superar molts mals moments i crisis, sortint-ne enfortida si potser. La manera d’assolir-ho és que no hi hagi masses sorpreses pel camí. Ha de preveure problemes que puguin generar necessitats financeres extraordinàries i planificar-ne accions. Això implica renunciar a satisfaccions immediates i és necessària una visió de llarg termini a on l’empresari visualitzi com vol que sigui la seva empresa en un futur llunyà, fins i tot en la generació posterior. Per tant tornem a la planificació, ja no per assolir la llibertat financera sinó per resoldre entrebancs que podrien ser fatals. Es comença per fer una llista de contingències, quantificant-les econòmicament i traçant un pla per estalviar el capital suficient per a minimitzar-les el màxim possible. Una llista podria ser:

— Aguantar una baixada de vendes del 30% durant 12 mesos seguits

— Suportar una morositat del 20% en un any.

— Reestructurar un 30% de la plantilla amb acomiadaments.

— La pèrdua d’un gran client.

— La pèrdua d’un Soci inversor.

— Fer front a una multa de l’Administració.

Tu empresari, com a persona, com a responsable o corresponsable d’una família, com planifiques les teves necessitats financeres presents i sobretot futures? Se suposa que ets empresari per diverses raons, unes més romàntiques com la vocació o la llibertat i d’altres més materialistes com disposar de més recursos per viure millor. Doncs, tens alguna mena de sistema de control dels teus estats financers?, tens identificades les teves necessitats futures? I les dels teus?

Doncs de la mateixa manera que l’empresa ha de disposar d’una planificació financera per a no morir abans d’hora, la família també ha de fer la seva planificació. Altrament, passaran els anys i la teva qualitat de vida serà molt pitjor del que podria. Això pot sonar a una cosa pels milionaris, que disposen d’assessors caríssims que només ells es poden permetre. Bé ja et dic que no. N’hi ha prou amb comptar amb un assessor especialista en planificació financera familiar. Avui en dia això no és res que qualsevol persona no es pugui permetre. Això si, n’hi ha pocs al nostre país per la falta de cultura financera a la nostra Societat. A altres països del nostre entorn és bastant normal la figura del financial planner.
Un planificador financer és un professional que va més enllà de l’empleat de l’oficina bancària de sota casa i molt més enllà d’apuntar les despeses i fer la declaració de la renda. Va més enllà de la gestió fiscal i de recomanar productes bancaris.

En primer lloc cal fer una exhaustiva recollida d’informació sobre la situació financera actual. Es fa una anàlisi de l’estructura financera, el balanç patrimonial amb els seus actius (propietats) i passius (deutes), un compte d’ingressos i despeses i el càlcul d’una ràtio de control. Les ràtios d’estalvi, d’endeutament, de solvència, d’emergència i de llibertat financera familiar. L’adequada diversificació del patrimoni també s’analitza. D’aquesta anàlisi ja es poden despendre actuacions concretes. Però la part més important serà el plantejament d’objectius futurs tant per necessitats o obligacions financeres com per desitjos o il·lusions. Es defineixen objectius, es quantifiquen i es determina un termini en els que s’han d’assolir. Els diners són per gastar, però amb un sentit. Algun dia, alguna persona els farà servir per a un objectiu concret i determinat. Els estudis dels fills, canviar el cotxe, la reforma de la llar, amortitzar un deute, un viatge o la jubilació són objectius que val la pena assegurar i a més amb important estalvis.

Si ja es disposa d’un patrimoni acumulat, aquest s’ha de protegir, de conservar el seu valor real (en poder adquisitiu). Això vols dir obtenir una rendibilitat que superi la inflació i els impostos i un plus. Sobretot sense especular. Creieu-me, pels diners sempre s’ha pagat i sempre es pagarà una rendibilitat real positiva altrament no hi hauria economia, ningú invertiria. Un planificador financer ha de saber molt bé com es fa això. A partir d’aquí el planificador traça un pla amb diverses estratègies encaminades a arribar a fer possible aquests objectius. Un cop traçat el pla, la fase més important de la planificació financera és el seguiment periòdic per controlar que no ens desviem del camí. La vida, els mercats financers, la fiscalitat, etc. poden canviar, per tant la planificació ha de ser dinàmica i activa.

Al llarg de la meva carrera professional m’he trobat moltes vegades amb empresaris quina preocupació era assegurar-se d’un bon nivell de vida a partir del moment de deixar l’empresa. La preocupació venia del fet que les seves finances personals no els permetien tenir aquest objectiu clar, a no ser que es poguessin vendre l’empresa a un valor irreal. No es plantejaven iniciar un pla d’estalvi per a la jubilació perquè això suposava augmentar-se el salari amb el consegüent cost per a l’empresa (sou brut, cotització, etc). Uf, per estalviar individualment 1.000€ nets, el cost per a l’empresa s’enfilava a quasi 1.500€, un 50%. Inassumible. Doncs bé cap d’ells coneixia que l’empresa pot anar creant aquests pla d’estalvi destinat a la seva jubilació sense sobrecost i amb importants avantatges fiscals.

L’empresa pot iniciar un pla d’acumulació de capital mensual de per exemple, aquest 1.000€ mitjançant algun producte d’assegurança unit linked i anar obtenint un rendiment a llarg termini. Empresa i treballador (empresari, directiu, etc) signen un acord a on queda palès l’objectiu i les condicions d’aquest pla. L’empresa serà el prenedor de l’assegurança d’estalvi, el treballador serà l’assegurat i el beneficiari en cas de vida de l’assegurat al termini del pla establert serà l’empresa qui es disposarà a pagar al treballador qui haurà generat una renda irregular. En cas de mort de l’assegurat , el beneficiari pot ser la família, el soci, etc. En arribar el moment acordat, el treballador cobra aquest import acumulat durant anys amb una reducció fiscal del 30% sobre la base imposable, ja que Hisenda ho contempla com a renda irregular generada en més de 2 anys i amb un límit de 300.000€. L’empresa ho comptabilitza com a despesa a la partida Sous i Salaris i així no ha de pagar per a les plusvàlues financeres generades durant el període. De fet l’empresa, haurà meritat unes prebendes a favor del treballador i la cotització a la Seguretat Social que hagués suposat un augment de sou equivalent. A termini tampoc haurà de pagar més enllà del topall de la base de cotització màxima establerta actualment en uns 3.750€ mensuals o 45.000€ anuals, tan si cobra 100.000, 200.000 o 300.000€. Algunes empreses aprofiten aquests plans per fidelitzar directius, que si marxen abans del termini estipulat, perden aquests “bonus” generat. És un dret condicionat al comportament del treballador. Tant empresa com treballador es beneficien reduint despeses per cotització l’una i a l’IRPF l’altre, a més dels avantatges de la planificació financera, de la capitalització, de l’interès compost, i del fet de comptar amb una assegurança de vida.

Com a conclusió, les empreses solvents que han sabut generar recursos propis són les que, a mitjà termini, acaben assolint dimensions superiors, una major estabilitat i una elevada competitivitat que les condueix conseqüentment a poder plantejar plans d’expansió i així entrar en el cercle virtuós del creixement. Fins i tot se’ls acaben obrint les portes al finançament extern però, no per sobreviure, sinó per créixer sense avals del mateix empresari. La independència financera de l’empresa ha de ser un objectiu estratègic prioritari de qualsevol emprenedor o empresari.

 

Divulgar i implantar la planificació financera a  les nostres llars i pimes és clau per a assegurar l’estat del benestar de les famílies i enfortir el nostre teixit empresarial, massa atomitzat i feble.

 

Xavier Malvehy Guilera

www.xmalvehy.com 

Membre de la Junta Directiva de l’ACEDE Catalunya

European Financial Advisor acreditat nº 14555 per la EFPA

Propietari i fundador de Finvehy www.finvehy.com

 

“LA IGNORÀNCIA FINANCERA GENERAL POSA EN RISC L’ESTAT DEL BENESTAR I AFEBLEIX EL NOSTRE TEIXIT EMPRESARIAL”. XAVIER MALVEHY2019-07-15T11:30:14+02:00
26 10, 2016

El Grup Fem País comença el cicle de reunions amb Miquel Iceta

2019-07-15T11:31:28+02:00

El Grup de l’ACEDE que lidera el projecte “Fem País” integrat per l’Anna Aisa, en Raimon Martínez i en Paco Camarasa, s’ha reunit aquest matí al Parlament de Catalunya amb el President del Grup Socialista de Catalunya, Miquel Iceta, la Portaveu del Grup, Eva Granados i la Diputada del mateix partit, Alícia Romero.

Aquesta reunió ha estat la primera que s’ha realitzat després de la segona Compareixença davant la Comissió d’Empresa i Ocupació del Parlament de Catalunya, del passat dia 22 de setembre, en la qual es va exposar el projecte Fem País, i on els diferents partits polítics van mostrar la seva predisposició per treballar de manera conjunta les propostes que concordin amb les seves línies d’actuació.

grup-socialista_acede

Durant la trobada amb el Grup Socialista de Catalunya, els membres del Fem País han explicat que “Fem País és un projecte que té un abast molt ampli. Per aquest motiu, considerem que hem d’anar avançar amb iniciatives concretes que puguin rebre el suport de tots els grups parlamentaris i que, en definitiva, ajudi a engegar el projecte en sí, que en un futur pròxim agafi l’embranzida necessària per tirar-lo endavant en major mesura”.

Aquesta reunió i les previstes amb els altres grups parlamentaris es basa en dos punts concrets:

Morositat- Finançament:

  • Compliment de la normativa de morositat
  • Impuls del Reglament on es contempli un règim sancionador
  • ICF: facilitat d’accés i crèdits tous
  • Nous mitjans de finançament
  • Compensació de deutes amb les Administracions

Contractació pública: definició del model català de contractació pública:

  • Taules de treball amb els sectors implicats en la contractació pública
  • Contractació socialment responsable
  • Criteris de solvència proporcionals a l’objecte del contracte
  • Facilitar l’accés de la pime
  • Eliminació criteri 100% preu
  • Prohibició de les millores sense cost
  • Iotització
  • Auditories sobre compliment de les condicions ofertes
  • Seguiment de l’execució dels contractes
  • Model OSACP
  • Compra innovadora-estratègica
  • Eliminació taxes per impugnació per part dels agents socials i econòmics

El pròxim dia 27 d’octubre els membres del Grup es reuniran també amb:

  • JUNTS PEL SÍ amb Jordi Turull
  • Ciutadans amb Laura Vilchez
  • SÍ QUE ES POT amb Marc Vidal

 

Desirée Gómez
Àrea de Comunicació

El Grup Fem País comença el cicle de reunions amb Miquel Iceta2019-07-15T11:31:28+02:00
Go to Top