30 10, 2018

LA SOLUCIÓ A LES PENSIONS NO IMPLICA AUGMENTAR LES COTITZACIONS SINÓ MENTALITZAR-NOS QUE ARA VIVIM MÉS QUE FA 100 ANYS

2019-07-15T11:30:04+02:00

Aquests dies, el Gobierno de España està plantejant la pujada d’entre un 10 i un 12% les cotitzacions màximes a la Seguretat Social. Crec que és una proposta encaminada a justificar un augment d’ingressos en els Pressupostos del 2019 que s’està mirant amb lupa des d’Europa. De fet l’augment de les cotitzacions no soluciona de cap manera el dèficit estructural del sistema.

Les pensions al nostre país es basen en el model contributiu i de repartiment. És a dir, la població contribueix a generar un fons de capital a partir de les cotitzacions a la Seguretat Social que paga a la ciutadania pel fet de percebre unes rendes pel seu treball. A més, aquesta contribució augmenta en proporció el nivell de renda dels treballadors: qui més guanya, més contribueix, fins a un límit situat en els 45.000€/any aproximadament. Aquest fons de pensions es reparteix entre els pensionistes segons l’aportació que van fer durant els darrers 25 anys de la seva etapa contributiva i dels anys cotitzats. És a dir, el sistema es basa en un pacte intergeneracional: una generació sosté la jubilació de l’altra.

Per tant, la viabilitat del sistema depèn del fet que la suma de totes les cotitzacions de tots els treballadors/es sigui sempre igual o superior a la suma de totes les pensions.

Tampoc s’ha d’oblidar que l’objectiu del sistema és proporcionar un nivell de vida acceptable durant la vellesa. El fet de ser un sistema contributiu fa que com més elevades siguin les cotitzacions dels treballadors/es, més ingressos tindrà el sistema però també millors hauran de ser les pensions que rebran en el futur. La gent gran també consumeix i per tant una part d’aquestes pensions genera riquesa.

Aquí entren en joc altres polítiques com les d’educació i treball o polítiques industrials i de cohesió territorial. S’han de prioritzar les polítiques que fomentin el treball de qualitat i els salaris decents i redueixin dràsticament l’atur.

Que la massa treballadora pugui sostenir la massa població jubilada, dependrà de quatre factors: el nombre de treballadors/es, la quantitat de les cotitzacions, el nombre de jubilats/des i la quantitat de les pensions. Per tant, hi ha dos factors demogràfics i dos factors econòmics.

Quant als primers, l’evolució de la piràmide demogràfica no és gens favorable a la viabilitat de l’actual sistema de pensions, ja que la proporció de gent gran cada cop augmenta en relació a la de gent en edat de treballar. Les projeccions futures ens mostren com aquesta tendència va empitjorant.

Així doncs, s’han de plantejar polítiques que afavoreixin un canvi en la tendència demogràfica de la nostra població, polítiques socials que afavoreixin l’augment de naixements. No hauria de ser tan difícil perquè partim d’una de les taxes de natalitat més baixes del món.

En referència als factors econòmics, hi ha més possibilitats d’actuació. Pel que fa als ingressos al sistema, aquests depenen de la quantitat de les cotitzacions a la Seguretat Social, que es reparteixen entre empresa i treballador. Atès que es calculen en proporció al salari, per augmentar els ingressos farà falta o bé augmentar els salaris o bé augmentar el tipus de cotització, com està proposant el Gobierno. Sembla fàcil deduir que si els factors demogràfics ens penalitzen els ingressos, s’hauran de compensar amb augments d’aquests factors econòmics. Apujar salaris o bé incrementar les cotitzacions o totes dues coses. Però no és tan simple. S’ha demostrat que no es pot confiar a augmentar els ingressos al sistema mitjançant polítiques que fomentin la pujada dels factors econòmics, ja que els càlculs s’han de fer en relació a l’evolució del Producte Interior Brut (PIB).

L’equació és la següent:

És a dir, una part del PIB que genera una economia es destina als ingressos per cotitzacions que serveixen per pagar les pensions. Suposant que el tipus de cotització no augmenti, per tal que creixin els ingressos, s’han d’incrementar els salaris en relació a la productivitat mitjana dels treballadors. Però els salaris no poden augmentar més que la productivitat, ja que això significaria pagar als treballadors més del valor que produeixen i això és econòmicament inviable.

D’altra banda, amb el sistema actual, com més alts siguin els salaris més altes seran les pensions a les quals aquests cotitzants tindran dret. Apujar salaris implica millors pensions però no soluciona el problema de dèficit del sistema. Ingressos i despeses s’acaben equilibrant.

La conclusió és que, sense introduir canvis al sistema actual, per la via de l’augment dels salaris i la productivitat no solucionem el problema de les pensions.

L’altra solució és augmentar el tipus de cotització. Però amb una càrrega que ja supera el 30% qualsevol augment amb el tipus de cotització acabaria penalitzant la contractació, i perpetuaria encara més l’elevadíssim nivell d’atur o bé incentivaria l’economia submergida. Per tant, qualsevol política que s’encamini cap a l’augment de les cotitzacions a la Seguretat Social serà estèril i correrà el risc d’obtenir l’efecte contrari. Apujar la part del treballador del 6% actual implicaria un impost que afectaria la renda disponible, el consum i el PIB. En definitiva, si no varien les cotitzacions, els ingressos al sistema de pensions es mantindran constants en el temps en nivells pròxims als actuals, un 10% del PIB.

Pel cantó de les despeses del sistema, diferents estudis estan preveient un augment en els pròxims anys. Pensant en un escenari mitjà, es calcula que la despesa en pensions estarà al voltant del 18% del PIB. Actualment ja s’ha trencat l’equilibri, o sigui, que l’actual sistema ja no és viable econòmicament, és deficitari. Les despeses ja són superiors als ingressos des d’ara i per sempre fins que no canviï l’estructura demogràfica o el mateix sistema. Això es reflecteix en el fet que s’ha hagut d’utilitzar el fons de reserva durant els últims anys fins a esgotar-lo.

Com que canviar l’estructura demogràfica d’una societat és en tot cas una qüestió a molt llarg termini, farien falta una o dues generacions per obtenir-ne els fruits, i els factors econòmics no solucionen els problemes del dèficit sense introduir efectes nocius, el que cal és canviar l’actual sistema i reduir-ne les despeses.

L’única solució lògica que se m’acudeix és  retardar l’edat de jubilació.

La despesa en pensions es podrà reduir mitjançant la devaluació de les percepcions i/o reduint el període d’aquestes percepcions, és a dir, retardant l’edat de jubilació. De fet amb la Llei 27/2011 d’1 d’agost sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, que va entrar en vigor l’any 2013, ja s’està fent. La introducció del factor de sostenibilitat que va reduint la prestació en funció de l’evolució de l’esperança de vida cada 5 anys és, en si mateixa, una manera de reduir la pensió mitjana de manera gradual però continuada que durà a una gran part de la població a la pobresa.

Evidentment cap govern pot contemplar un escenari futur com aquest així que, s’ha de plantejar o bé carregar asimètricament aquesta devaluació, abaixant més les pensions màximes per tal de no tocar les mínimes i anar cap a un sistema de caràcter assistencial, o bé optar per accelerar el perllongament de la vida laboral.

Si es mira en perspectiva, la segona opció, la del perllongament de la vida laboral, no és més que una adaptació a la realitat del segle XXI. Recordem que la determinació de l’edat de jubilació als 65 anys es va fer amb la Ley del Retiro Obrero Obligatorio, l’any 1919. En aquella època, l’esperança de vida a l’edat de 65 anys era de 10 anys. L’any 2016, aquesta esperança se situa al voltant dels 20 anys. L’evolució de la sanitat i del nivell de vida ha fet que una persona de 65 anys d’avui dia s’assembli més a una de 45 anys a inicis del segle XX. A més, les feines actuals, tret d’algunes excepcions, són menys feixugues i físiques que les d’aquelles èpoques. Si fem la  comparació, l’edat corresponent als 65 anys de 1919 serien els 75 anys del 2016. Per tant, sembla que els 67 anys, definits a l’última reforma com a nova edat de jubilació, i que quedarà plenament instaurada el 2027, queden curts.

Però és que a Espanya, l’edat mitjana de jubilació no arriba ni als 65 anys. L’edat mitjana se situa als 64 anys, és a dir, per sota del que es va definir l’any 1919. Això és fruit de les jubilacions anticipades, una pràctica que s’ha estès com a conseqüència de les crisis sectorials contínues com la reconversió industrial o l’actual crisi bancària.

Per tant, una acció immediata que haurien d’adoptar els governs seria controlar les polítiques de jubilacions anticipades que la gran empresa usa massivament com a mitjà per reduir plantilles cada cop que hi ha una crisi. El sistema no s’ho pot permetre.

La segona, és anar apujant l’edat oficial de jubilació per adaptar-la a les actuals condicions de vida i salut i mantenir l’actualització a mesura que l’esperança de vida a l’edat de jubilació vagi augmentant. Evidentment, s’han de contemplar excepcions en funció del tipus de feina, per exemple les que comporten una càrrega física important.

Una altra reforma, que suposaria corregir una situació injusta de l’actual sistema, és contemplar per al càlcul de la pensió les cotitzacions al llarg de tota la vida laboral. D’aquesta manera es minimitzaria el factor negatiu de les crisis que pugui patir un treballador al llarg de la seva vida activa, sobretot en les seves últimes etapes. Es pot donar la paradoxa que un treballador que es quedi a l’atur als 58 anys, hagi pogut cotitzar 40 anys però per culpa d’aquest fet la pensió li disminueixi dràsticament en penalitzar-li la discontinuïtat dels últims anys, i cobraria menys que algú que hagi cotitzat només 25 anys.

Una temptació que pot tenir l’Administració per equilibrar el dèficit del sistema de pensions seria recórrer a la via fiscal. És a dir, apujar els impostos per finançar les pensions. Això representaria un perill: en un sistema contributiu com el nostre, qui té dret a una pensió és qui hi ha contribuït amb una cotització durant la seva vida activa. Per tant, si utilitzem els impostos per sufragar la despesa en pensions, no es podria fer a través de l’IVA, atès que qualsevol ciutadà/na ja tindria dret a pensió encara que no hagués treballat mai, perquè hi estaria contribuint. Només seria vàlid per sufragar les pensions no contributives (viduïtat i orfandat). Per tant, s’hauria d’utilitzar l’IRPF, però si l’apugem, es produirien efectes perversos sobre el consum, el PIB i l’ocupació.

Finalment, canviar el sistema contributiu actual per un sistema de caire assistencial, en el qual tothom tingués dret a percebre una pensió mínima i igual, sí que permetria utilitzar els impostos indirectes per sufragar el sistema. Però en aquest cas s’hauria d’incentivar l’estalvi privat i abaixar les bases de cotització més altes o bé l’IRPF, sobretot en els trams mitjans.

Com a conclusió crec que la solució que tard a d’hora s’haurà d’implantar és l’adaptació de l’edat de jubilació als nous temps i recuperar l’esperit de la prestació pública: viure amb dignitat els últims anys de la vida, quan la persona ja no pot treballar. No podem tenir jubilats cobrant pensions quan encara es troben en plenes capacitats físiques i mentals. La Pensió no és això. Perquè, potser cal fer-se la següent pregunta:

Què és millor?, tenir una jubilació llarga però miserable o una jubilació de més curta  però digna.

 

 

Xavier Malvehy Guilera
www.xmalvehy.com 
Membre de la Junta Directiva de l’ACEDE Catalunya
European Financial Advisor acreditat nº 14555 per la EFPA
Propietari i fundador de Finvehy www.finvehy.com

 

 

 

LA SOLUCIÓ A LES PENSIONS NO IMPLICA AUGMENTAR LES COTITZACIONS SINÓ MENTALITZAR-NOS QUE ARA VIVIM MÉS QUE FA 100 ANYS2019-07-15T11:30:04+02:00
22 10, 2018

EL REPTE D’ESTIMULAR LA INNOVACIÓ

2019-07-15T11:30:06+02:00

A mesura que l’entorn i el món en general canvia, també ho han de fer les nostres organitzacions. Però, estem preparats per gestionar el canvi? Per on comencem? De quines eines disposem?

La innovació és actualment una necessitat clau de totes les empreses. Si volem seguir, sent competitius hem de fer de la innovació un principi fonamental del nostre negoci.

Els temps han canviat i ara amb els avenços tecnològics hi ha menys barreres d’entrada per a nous competidors en la majoria de les indústries. Així que, si no ho fem nosaltres, ho farà la nostra competència o la gran quantitat d’emprenedors creant Start-ups amb capacitat d’accedir a diferents instruments de finançament i fons d’inversió amb molt de capital per apostar per projectes innovadors.

Les últimes tendències tecnològiques estan accelerant la necessitat d’incorporar un director d’innovació a les empreses. Però estem preparats? Tenim la cultura de la innovació?

La innovació no és només la part teòrica, sinó que les empreses hem d’atrevir-nos a posar en marxa petits projectes ”innovadors” (inicialment) acceptant el fracàs i el mètode del “prova-error” o d’experimentació. I per això, hem d’atrevir-nos a provar coses noves… com deia Einstein si volem resultats diferents, haurem de fer coses diferents.

(més…)

EL REPTE D’ESTIMULAR LA INNOVACIÓ2019-07-15T11:30:06+02:00
16 07, 2018

El grup de Serveis d’Atenció a les Persones (SAP) de l’ACEDE es reuneix a la Generalitat i al Parlament de Catalunya

2019-07-15T11:30:10+02:00

La setmana pasada, el grup de Serveis d’Atenció a les Persones de l’ACEDE s’ha reunit amb diferents polítics catalans per parlar sobre la nova llei de contractació pública. A l’ACEDE treballem perquè primi la qualitat del servei per damunt de la raó jurídica de les entitats.

La primera reunió va tenir  lloc el passat dimarts al departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya amb el Secretari General del departament, David Mascort.

El dimecres, es van realitzar dues reunions més, en aquest cas, al Parlament de Catalunya, amb la diputada Marta Ribas d’EN COMÚ PODEM i amb el diputat Santiago Rodríguez del PPC.

 

El grup de Serveis d’Atenció a les Persones (SAP) de l’ACEDE es reuneix a la Generalitat i al Parlament de Catalunya2019-07-15T11:30:10+02:00
10 07, 2018

Carles Grau, CEO del Mobile World Capital Bacelona es reuneix en una taula rodona amb membres de la junta directiva de l’ACEDE.

2019-07-15T11:30:11+02:00

Aquest dijous 5 de Juliol, l’Associació Catalana d’Executius, Directius i Empresaris (ACEDE) ha organitzat una nova edició d’”Experiències a les 7” a la seu de Maxchief Europe.

Carles Grau, CEO del Mobile World Capital Barcelona ha explicat la seva trajectòria  professional  als membres de la junta directiva de l’ACEDE i ha exposat les principals línies de treball del Mobile World Capital Barcelona (MWCB).

A l’ACEDE sabem que la tecnologia cada cop avança amb més rapidesa, per això estem enfocats i apostem per la digitalització i la innovació tant de les grans empreses com de les PIMES.

Carles Grau, CEO del Mobile World Capital Bacelona es reuneix en una taula rodona amb membres de la junta directiva de l’ACEDE.2019-07-15T11:30:11+02:00
25 06, 2018

L’ACEDE dona suport al projecte d’economia social realitzat a l’ajuntament de Gavà.

2019-07-15T11:30:11+02:00

L’ajuntament de Sant Andreu de la Barca i l’ajuntament de Gavà, conjuntament amb Fundació Futur, l’Ateneu corporatiu del Baix Llobregat, Acción contra l’Hambre, ACEDE i + eficiència social, han impulsat un projecte que pretén ajudar als i les joves emprenedors/es que apostin per l’economia social.

Aquest 20 de juny, Pep Garcia, membre de la Junta Directiva de l’ACEDE (Associació Catalana d’Executius, Directius i Empresaris) va impartir una Masterclass de màrqueting als assistents; joves emprenedors/es socials que estan en procés de creació d’una cooperativa o associació d’economia social.

El nostre membre de la Junta Directiva, els va formar en el desenvolupament correcte d’un pla de màrqueting i en farà un seguiment posterior mitjançant diferents tutories personalitzades per cada projecte.

 

 

 

 

L’ACEDE dona suport al projecte d’economia social realitzat a l’ajuntament de Gavà.2019-07-15T11:30:11+02:00
29 05, 2018

“Un fet diferencial”. Per J.Moya-Angeler – Einstein & Monroe

2019-07-15T11:30:13+02:00

La crisi que porta ja onze anys a coll va fer que gran part d’empreses decidissin prescindir, erròniament, de la comunicació i fins i tot de la publicitat. I com vulgui que sembla que es recuperen, segueixen en la seva retallada d’inversions. No digui de despeses, sinó d’inversions, perquè la Comunicació té una rendibilitat molt alta.
El fet de relacionar-se (la Comunicació és això) amb el mercat, amb el seu públic potencial, amb els empleats (comunicació interna) i fins i tot amb els accionistes i altres sectors que cal alimentar pel que fa a la comunicació marca un avantatge diferencial de moltes empreses amb la seva competència. Un avantatge que moltes vegades és decisiva. I també constitueix un element de millora en la gestió de l’empresa. Per tant, davant de prescindir de la Comunicació caldria fer-ho d’altres temes de gestió, si fos possible.

Un dels segments imprescindibles que ha de cobrir aquesta comunicació és la previsió de crisi. Totes les empreses estan exposades a riscos importants. Les industrials, més. Però la resta també. Perquè qui ens garanteix no patir mai una crisi sanitària, o financera, o una vaga, o un accident, o una falta de materials o producte, o simplement una campanya deslleial de la competència? Els estudiosos de les crisis determinen que hi ha tots tipus d’amenaces de crisis. I que cal estar preparats. És el que es diu, la fase preventiva. En el llenguatge pla se li denomina “guarir-se en salut”. Perquè, en efecte, preveure amb antelació quina fer davant una situació imprevista que trenca els esquemes de funcionament normal de l’empresa, redueix al mínim l’impacte d’aquesta crisi.

Les crisis, a més, són combatudes necessàriament amb grans dosis de comunicació. Perquè no hi ha equip de treball que pugui actuar com a tal, sense intercomunicar-se. En cas contrari, actuaria individualment, menyspreant els valors i solucions que suposa actuar en equip.

D’altra banda, reduir la Comunicació a escriure un parell de cartes a l’any als empleats, o obrir un canal online, o emetre un parell de comunicats a la premsa, és menysprear el valor decisiu que té la Comunicació com a mitjà de transmissió de l’ideari –la Missió- de tota empresa. Aquest ideari ha d’estar present constantment, igual que els objectius a aconseguir, perquè tota l’empresa estigui sempre encaminada cap al que s’ha plantejat aconseguir.

L’empresa que més tardi a recuperar la Comunicació com una eina de la seva gestió, serà la que actuarà amb major hàndicap i per tant la que més trigarà a recuperar-se de la crisi.

És l’hora de prendre decisions per començar un nou període de recuperació i expansió, i en aquesta etapa la Comunicació hi pot jugar un paper més que important.

 

J.Moya-Angeler 

Einstein & Monroe

“Un fet diferencial”. Per J.Moya-Angeler – Einstein & Monroe2019-07-15T11:30:13+02:00
22 05, 2018

“LA IGNORÀNCIA FINANCERA GENERAL POSA EN RISC L’ESTAT DEL BENESTAR I AFEBLEIX EL NOSTRE TEIXIT EMPRESARIAL”. XAVIER MALVEHY

2019-07-15T11:30:14+02:00

 

 

La falta de cultura financera es ben palesa a la nostra Societat. Nombrosos estudis ho avalen des de fa molts anys i la situació no canvia gens. Aquest fet ens condueix a una pèrdua de riquesa Nacional immensa. Aquesta falta de cultura financera es trasllada també a la gestió de les pimes. L’empresari no se n’ocupa més enllà de la gestoria fiscal trimestre a trimestre i perquè es veu obligat per Hisenda. La Planificació Financera professional aplicada a llars i a empreses genera un enorme impacte, augmentant el benestar de les persones i enfortint el teixit empresarial.

La falta de cultura financera de la societat espanyola i catalana és un dels mals que ens impedeixen evolucionar cap al següent nivell de l’estat de benestar.  Aquest estat del benestar col·lectiu passa, en bona part, per una bona salut financera individual, personal i familiar. Quan es parla de l’estat de benestar només es fa referència a les polítiques públiques de prestacions o  subvencions que l’Estat pot proporcionar als ciutadans. Mai es parla de l’autèntic motor del benestar econòmic i social. La cultura i els hàbits de cadascun dels components d’aquesta societat.

A l’àmbit estrictament econòmic, aquesta falta de coneixement a l’hora de manegar les finances genera una pèrdua de riquesa nacional de vàries vegades el PIB cada any. Alguns milers de milions d’euros. Molt més impacte que qualsevol mesura política. Brutal!

Molts estudis sobre els costums dels espanyols i catalans a l’hora de tractar les finances demostren tossudament que això ha canviat amb el pas dels any.

— “Casi el 80% de los españoles fracasa con sus inversiones”. EXPANSIÓN 14/12/2.006

— “Las familias españolas tienen un patrimonio muy mal diversificado…” AHORRO FAMILIAR EN ESPAÑA. Papeles de la Fundación Estudios Financieros nº 49. 01/03/2.011

— “Los españoles no tienen formación para saber ahorrar”. OBSERVATORIO CONSUMO, ESADE 2.013

— “España es el país que peor invierte de los cinco grandes países europeos”. Estudi elaborat per Finanbest, en col·laboració amb Analistas Financieros Internacionales (AFI). Any 2.017

La manca de cultura financera queda reflectida, com a prova irrefutable d’una ignorància col·lectiva, a la distribució patrimonial de les famílies. Una distribució patrimonial que limita la riquesa però que és fruit de creences arrelades a la nostra societat segurament influenciada per la visió catòlica ancestral del fet que a aquest Món es ve a patir, o que la riquesa és pecat. Generalment no és fàcil parlar de diners amb la família, els amics o amb l’assessor. A altres cultures això no passa tant i es nota en els hàbits i per tant també en la riquesa de les famílies. Així es van gestionant les finances familiars a base d’auto aprenentatge i moltes errades. La indústria financera també hi troba un suculent caldo de cultiu per a fer de les seves.

Bé doncs aquesta ignorància financera es trasllada a la petita i mitjana l’empresa. Sobretot de l’empresa familiar, ja que es gestiona amb els mateixos mals hàbits que a l’àmbit familiar. La visió d’ultra curt termini s’instaura totalment. Bàsicament la raó prové de les obligacions fiscals que a cada trimestre porten a l’empresa a confessar-se davant l’Administració. La comptabilitat al dia i les trimestrals són les grans preocupacions de l’empresari o del gerent. Això i que hi hagi prou “caixa” per atendre els pagaments a finals de cada mes. Així no anem enlloc.

En els últims anys també s’ha instaurat com una màxima que ha acabat de confondre als gestors i empresaris. Estem a l’era de la velocitat, tot canvia molt de pressa i en el futur encara més. No té sentit fer plans a més de tres anys o fins i tot a més d’un any vista!. L’empresa que no s’adapti als canvis desapareixerà!. Estic d’acord, però es refereix més als canvis tecnològics o del mercat. No a què l’empresa no hagi de tenir una visió del que vol ser a llarg termini. Això sí que fa desaparèixer les empreses. Jo sempre dic que un empresari és el que aspira que la seva empresa li sobrevisqui. Altrament el que té és el seu petit negoci, el seu “autoempleo”, de fet.

Aquesta visió de curt termini, de funcionar sempre al límit de la liquiditat, fa que les pimes estiguis sempre a un pas de la insolvència. Qualsevol entrebanc, sigui intern, sectorial o una crisi global acaba posant en perill la supervivència de l’empresa. Però també de l’empresari, que com no ha separat les seves finances de les de l’empresa, no s’ha preocupat de crear una empresa financerament independent, ha d’acabar abocant-hi el seu propi patrimoni per salvar l’empresa i si la cosa s’allarga, acaba arruïnat i arrossegant a tota la família a la misèria. Milers de pseudo empresaris ho estan encara vivint i patint.

Assolir la independència financera de l’empresa és un objectiu prou important per a dedicar-hi un esforç per pensar-hi i traçar un pla. La separació de les finances familiars de les de l’empresa permet no posar en perill la primera si la segona va malament. Però també és interessant conèixer eines i estratègies financeres eficients per posar l’empresa a treballar per a l’empresari i per al seu futur.

En una crisi particular, sectorial o global, hi ha múltiples factors que condueixen a les pimes a la insolvència com a pas previ al concurs de creditors i del tancament. No obstant això, la causa més freqüent que afecta totes, siguin mitjanes o petites, és la manca de flux d’efectiu o de caixa. El flux de caixa és l’ànima d’un negoci i de l’economia. La manca d’un bon cabal de liquiditat provoca greus problemes en l’activitat econòmica i comercial. La manca de liquiditat o de tresoreria pot ser causada per molts factors: estructures fixes massa dimensionades, caigudes persistents de demanada o morositat en els pagaments dels deutes per part dels seus clients. En temps de crisi, com més temps es demora la recuperació del nou cicle, més es debilita la solvència de les pimes.

La manca crònica de solvència empresarial és un dels  principals desavantatges competitius al que s’enfronten les empreses petites i el seu taló d’Aquil·les

 

Una vegada centrat el problema, vegem quines podrien ser les solucions. Puc classificar aquestes solucions en dos grups. D’una banda les solucions externes que depenen de tercers, l’Administració (rebaixes fiscals, ajuts, etc) o noves fonts de finançament privat més enllà de  les institucions financeres. En el segon grup tenim solucions internes que depenen de les polítiques de gestió que puguin aplicar pimes i emprenedors en general.

La manca d’un bon flux de caixa provoca greus problemes en l’activitat econòmica i comercial. No obstant això, poques vegades ocupa el centre de l’escenari i normalment no és un tema de debat en fòrums especialitzats. Això pot ser degut a la manca de comprensió per part de molts responsables de política econòmica i dels experts, més acostumats als debats de política macroeconòmica, que de principis microeconòmics i el seu efecte sobre les empreses individuals. D’altra banda, la crisi financera ha afectat tota la banca comercial i ara i en el futur el crèdit estarà més controlat i restringit.

Ens quedem amb les solucions internes. Des del punt de vista financer, l’empresari,  ara més que mai, ha  de cercar estratègies que li proporcionen una major independència financera. Com? Doncs afinant molt més la planificació de les seves necessitats financeres a mitjà i llarg termini.

El primer de tot seria disposar de fluxos nets de caixa positius, altrament no hi ha res a fer. Un cop vaig sentir a dir en boca d’un empresari de cinquena generació que la principal font de finançament de l’empresa han de ser els seus clients. També és importantíssim tenir ben controlats els marges financers de les vendes, per producte o per servei venut. Sense marge no hi ha vida. L’estructura financera de l’empresa s’ha d’analitzar. Conèixer com es configura el passiu, tant a curt i a llarg termini. Quantificar la solvència pot fer-se comparant l’actiu circulant i el passiu circulant. El total de les partides de clients més la tresoreria ha de superar als deutes a curt termini en 1,5 vegades per anar bé, en termes generals. És el Fons de Maniobra (Actiu Circulant-Passiu Circulant) suficient? Em cobreix suficientment? Tinc a més un paraigua financer per a contingències extraordinàries? Si no és així, és urgent traçar un pla que ens porti a augmentar la solidesa del nostre negoci, creant un fons de maniobra suficient per impedir la il·liquiditat per manca de flux d’efectiu en el futur i sense dependre del finançament aliè i el consegüent cost.

És vital per la supervivència de l’empresa plantejar-se ja com a objectiu estratègic assolir la independència financera en un termini de temps determinat i traçar el pla de capitalització pertinent.

Sovint el petit empresari no separa les finances de l’empresa de les familiars. Utilitza l’empresa per a “passar” despeses particulars i a l’inrevés, capitalitza l’empresa amb diners propis quan les coses van fluixes. Això és perillós des del punt de vista fiscal, però també ho és des del punt de vista financer. Aquesta no ha de ser la visió d’un empresari, ja que prioritza la satisfacció personal a curt termini en una fase massa prematura, quan l’empresa genera bons fluxos nets però encara no està suficientment capitalitzada. Es donen molts casos en què aquests fruits generats durant un període de bonança han anat a parar a despeses sumptuoses, totalment innecessàries, de la família, deixant a l’empresa familiar, la mare dels ous, en una situació de solvència raquítica. Al menor contratemps, l’empresari ha d’endeutar-se personalment per a salvar l’empresa i si la situació s’agreuja o s’allarga s’acaba en concurs de creditors i ruïna familiar. D’aquests n’hi ha hagut a milers no fa pas massa temps i n’hi tornarà a haver-hi.

Separar les finances de l’empresa de les de l’empresari i la seva família. No malgastar els diners generats pel negoci en béns de consum familiar sumptuosos abans l’empresa no hagi assolit una patrimonialització suficient.

Torno a repetir, un empresari ha d’aspirar que la seva empresa li sobrevisqui a ell mateix. Per tant ha d’estar mentalitzat per superar molts mals moments i crisis, sortint-ne enfortida si potser. La manera d’assolir-ho és que no hi hagi masses sorpreses pel camí. Ha de preveure problemes que puguin generar necessitats financeres extraordinàries i planificar-ne accions. Això implica renunciar a satisfaccions immediates i és necessària una visió de llarg termini a on l’empresari visualitzi com vol que sigui la seva empresa en un futur llunyà, fins i tot en la generació posterior. Per tant tornem a la planificació, ja no per assolir la llibertat financera sinó per resoldre entrebancs que podrien ser fatals. Es comença per fer una llista de contingències, quantificant-les econòmicament i traçant un pla per estalviar el capital suficient per a minimitzar-les el màxim possible. Una llista podria ser:

— Aguantar una baixada de vendes del 30% durant 12 mesos seguits

— Suportar una morositat del 20% en un any.

— Reestructurar un 30% de la plantilla amb acomiadaments.

— La pèrdua d’un gran client.

— La pèrdua d’un Soci inversor.

— Fer front a una multa de l’Administració.

Tu empresari, com a persona, com a responsable o corresponsable d’una família, com planifiques les teves necessitats financeres presents i sobretot futures? Se suposa que ets empresari per diverses raons, unes més romàntiques com la vocació o la llibertat i d’altres més materialistes com disposar de més recursos per viure millor. Doncs, tens alguna mena de sistema de control dels teus estats financers?, tens identificades les teves necessitats futures? I les dels teus?

Doncs de la mateixa manera que l’empresa ha de disposar d’una planificació financera per a no morir abans d’hora, la família també ha de fer la seva planificació. Altrament, passaran els anys i la teva qualitat de vida serà molt pitjor del que podria. Això pot sonar a una cosa pels milionaris, que disposen d’assessors caríssims que només ells es poden permetre. Bé ja et dic que no. N’hi ha prou amb comptar amb un assessor especialista en planificació financera familiar. Avui en dia això no és res que qualsevol persona no es pugui permetre. Això si, n’hi ha pocs al nostre país per la falta de cultura financera a la nostra Societat. A altres països del nostre entorn és bastant normal la figura del financial planner.
Un planificador financer és un professional que va més enllà de l’empleat de l’oficina bancària de sota casa i molt més enllà d’apuntar les despeses i fer la declaració de la renda. Va més enllà de la gestió fiscal i de recomanar productes bancaris.

En primer lloc cal fer una exhaustiva recollida d’informació sobre la situació financera actual. Es fa una anàlisi de l’estructura financera, el balanç patrimonial amb els seus actius (propietats) i passius (deutes), un compte d’ingressos i despeses i el càlcul d’una ràtio de control. Les ràtios d’estalvi, d’endeutament, de solvència, d’emergència i de llibertat financera familiar. L’adequada diversificació del patrimoni també s’analitza. D’aquesta anàlisi ja es poden despendre actuacions concretes. Però la part més important serà el plantejament d’objectius futurs tant per necessitats o obligacions financeres com per desitjos o il·lusions. Es defineixen objectius, es quantifiquen i es determina un termini en els que s’han d’assolir. Els diners són per gastar, però amb un sentit. Algun dia, alguna persona els farà servir per a un objectiu concret i determinat. Els estudis dels fills, canviar el cotxe, la reforma de la llar, amortitzar un deute, un viatge o la jubilació són objectius que val la pena assegurar i a més amb important estalvis.

Si ja es disposa d’un patrimoni acumulat, aquest s’ha de protegir, de conservar el seu valor real (en poder adquisitiu). Això vols dir obtenir una rendibilitat que superi la inflació i els impostos i un plus. Sobretot sense especular. Creieu-me, pels diners sempre s’ha pagat i sempre es pagarà una rendibilitat real positiva altrament no hi hauria economia, ningú invertiria. Un planificador financer ha de saber molt bé com es fa això. A partir d’aquí el planificador traça un pla amb diverses estratègies encaminades a arribar a fer possible aquests objectius. Un cop traçat el pla, la fase més important de la planificació financera és el seguiment periòdic per controlar que no ens desviem del camí. La vida, els mercats financers, la fiscalitat, etc. poden canviar, per tant la planificació ha de ser dinàmica i activa.

Al llarg de la meva carrera professional m’he trobat moltes vegades amb empresaris quina preocupació era assegurar-se d’un bon nivell de vida a partir del moment de deixar l’empresa. La preocupació venia del fet que les seves finances personals no els permetien tenir aquest objectiu clar, a no ser que es poguessin vendre l’empresa a un valor irreal. No es plantejaven iniciar un pla d’estalvi per a la jubilació perquè això suposava augmentar-se el salari amb el consegüent cost per a l’empresa (sou brut, cotització, etc). Uf, per estalviar individualment 1.000€ nets, el cost per a l’empresa s’enfilava a quasi 1.500€, un 50%. Inassumible. Doncs bé cap d’ells coneixia que l’empresa pot anar creant aquests pla d’estalvi destinat a la seva jubilació sense sobrecost i amb importants avantatges fiscals.

L’empresa pot iniciar un pla d’acumulació de capital mensual de per exemple, aquest 1.000€ mitjançant algun producte d’assegurança unit linked i anar obtenint un rendiment a llarg termini. Empresa i treballador (empresari, directiu, etc) signen un acord a on queda palès l’objectiu i les condicions d’aquest pla. L’empresa serà el prenedor de l’assegurança d’estalvi, el treballador serà l’assegurat i el beneficiari en cas de vida de l’assegurat al termini del pla establert serà l’empresa qui es disposarà a pagar al treballador qui haurà generat una renda irregular. En cas de mort de l’assegurat , el beneficiari pot ser la família, el soci, etc. En arribar el moment acordat, el treballador cobra aquest import acumulat durant anys amb una reducció fiscal del 30% sobre la base imposable, ja que Hisenda ho contempla com a renda irregular generada en més de 2 anys i amb un límit de 300.000€. L’empresa ho comptabilitza com a despesa a la partida Sous i Salaris i així no ha de pagar per a les plusvàlues financeres generades durant el període. De fet l’empresa, haurà meritat unes prebendes a favor del treballador i la cotització a la Seguretat Social que hagués suposat un augment de sou equivalent. A termini tampoc haurà de pagar més enllà del topall de la base de cotització màxima establerta actualment en uns 3.750€ mensuals o 45.000€ anuals, tan si cobra 100.000, 200.000 o 300.000€. Algunes empreses aprofiten aquests plans per fidelitzar directius, que si marxen abans del termini estipulat, perden aquests “bonus” generat. És un dret condicionat al comportament del treballador. Tant empresa com treballador es beneficien reduint despeses per cotització l’una i a l’IRPF l’altre, a més dels avantatges de la planificació financera, de la capitalització, de l’interès compost, i del fet de comptar amb una assegurança de vida.

Com a conclusió, les empreses solvents que han sabut generar recursos propis són les que, a mitjà termini, acaben assolint dimensions superiors, una major estabilitat i una elevada competitivitat que les condueix conseqüentment a poder plantejar plans d’expansió i així entrar en el cercle virtuós del creixement. Fins i tot se’ls acaben obrint les portes al finançament extern però, no per sobreviure, sinó per créixer sense avals del mateix empresari. La independència financera de l’empresa ha de ser un objectiu estratègic prioritari de qualsevol emprenedor o empresari.

 

Divulgar i implantar la planificació financera a  les nostres llars i pimes és clau per a assegurar l’estat del benestar de les famílies i enfortir el nostre teixit empresarial, massa atomitzat i feble.

 

Xavier Malvehy Guilera

www.xmalvehy.com 

Membre de la Junta Directiva de l’ACEDE Catalunya

European Financial Advisor acreditat nº 14555 per la EFPA

Propietari i fundador de Finvehy www.finvehy.com

 

“LA IGNORÀNCIA FINANCERA GENERAL POSA EN RISC L’ESTAT DEL BENESTAR I AFEBLEIX EL NOSTRE TEIXIT EMPRESARIAL”. XAVIER MALVEHY2019-07-15T11:30:14+02:00
15 05, 2018

“La nostra societat necessita més emprenedores i emprenedors.” Pep Garcia, Director General de Maxchief Europe SL

2019-07-15T11:30:15+02:00

 

L’emprenedoria és una actitud davant de la vida, és una forma de viure. Els emprenedors i les emprenedores (en endavant, emprenedors) miren el món d’una forma diferent i, per tant, veuen coses diferents, coses que la majoria de les persones no són capaces de veure. S’anticipen al futur (per això sovint els anomenem visionaris), no els fa por equivocar-se i lluiten per fer realitat les seves idees i els seus somnis. L’actitud emprenedora va més enllà del món de l’empresa. Podem desenvolupar una actitud emprenedora en totes les facetes de les nostres vides: a l’associació a la qual pertanyem, a classe, al nostre equip esportiu, al club de lleure, al nostre grup musical, a la família, al grup d’amics, …

Ser emprenedor no és un do del cel. Si ens formem en un entorn emprenedor, possiblement tindrem més possibilitats de ser-ho, però qualsevol de nosaltres pot decidir ser emprenedor, no importa l’origen, no importa on naixem. És per això que quan parlem de polítiques públiques o accions orientades a fomentar l’emprenedoria m’agrada començar parlant de la dimensió social del concepte emprenedoria.

Quina idea té la nostra societat del concepte emprenedor? És un concepte positiu o negatiu? La tasca fonamental d’un emprenedor és passar d’un somni, d’una idea, a una empresa. Així doncs, quin és el concepte que la nostra societat té d’un empresari? Moltes vegades tinc la impressió que molts empresaris ens autoanomenem emprenedors perquè ens fa una mica de cosa autoatribuir-nos el qualificatiu d’empresaris, que és el que som. Això té molt a veure amb una visió social de l’emprenedor i de l’empresari que no és tot el positiva i justa que caldria.

Tot i que, com hem dit abans, el concepte és molt més ampli i sobrepassa l’àmbit empresarial, en aquest article em centraré, bàsicament, en l’emprenedoria dins del món de l’empresa. La qualitat de la nostra societat i la competitivitat de la nostra economia dependrà, en gran mesura, de la qualitat dels nostres emprenedors. No en serà l’única causa, però tindrà un efecte molt important en el benestar de la nostra societat. La riquesa s’ha de redistribuir de forma justa i equitativa, i aquesta ha de ser una de les funcions principals del sector públic, però abans de parlar de redistribuir-la caldria parlar àmpliament de com generar-la.

Però què vol dir ser emprenedor? Quines característiques comunes tenen aquests emprenedors? Com es comporten? Com treballen? Com pensen? Al llarg de la meva carrera professional he tingut la sort de conèixer i treballar amb molts emprenedors i emprenedores. He fet de mentor en diversos projectes de foment de l’emprenedoria i he arribat a la conclusió que tots els emprenedors tenen unes característiques similars que els fan ser com són, pensar com pensen i actuar com actuen. A més, també he après que no hi ha una edat bona per emprendre, qualsevol ho és. I tant o més mèrit té emprendre als 20 anys que als 50.

Repassarem a continuació les característiques comunes que comparteixen els emprenedors:

  1. Un emprenedor té capacitat d’observar i mira el món amb uns altres ulls. S’avancen al futur i veuen coses que la majoria dels mortals no veuen. Per això sovint els anomenem visionaris.
  2. Un emprenedor té idees innovadores, diferents.
  3. Un emprenedor tria una idea diferent, s’enamora d’ella i la intenta fer realitat. Emprendre té a veure amb l’acció, amb la realització. Si ens quedem en el món de les idees no som emprenedors.
  4. Un emprenedor sempre s’ho pregunta tot: per què sí i per què no? Arriba a la disrupció a través de la pregunta. Com deia en Wagensberg, “la resposta és evolució, la pregunta és revolució”.
  5. Un emprenedor sempre busca formes diferents de fer les coses, és curiós, experimenta contínuament.
  6. Un emprenedor és creatiu, entenent com creativitat aquell do amb el qual tots naixem i que ens permet d’imaginar i crear coses que són noves i apropiades.
  7. Un emprenedor orienta la seva creativitat a l’acció, és a dir, practica la “creativació“, neologisme inventat per la Fundació Creativació i que vol descriure la creativitat que està orientada a la innovació i a l’acció.
  8. Un/a emprenedor/a se sap organitzar, té mètode i sap buscar els recursos que necessita per fer realitat les seves idees.
  9. Un emprenedor treballa molt dur per assolir els seus somnis. Se sent còmode fora de la seva zona de confort. Sap que només fora d’aquesta zona succeeixen les coses extraordinàries.
  10. Un emprenedor té una fam inacabable per aprendre. Sap que el que no sap és molt més que el que sap i no desaprofita cap situació ni cap contacte personal per millorar el seu coneixement de la realitat.
  11. Un emprenedor sap treballar en equip. Sap que sol no pot aconseguir les fites que es proposa. Sap que el valor de l’equip, d’un veritable equip, és molt superior a la suma dels seus membres.
  12. Els emprenedors no tenen por d’equivocar-se. Saben que una errada no és un fracàs. Una errada és una oportunitat per aprendre i tornar-hi, és una oportunitat per créixer i millorar.

A més d’aquestes qualitats, és molt important que un emprenedor tingui valors. Hauria de ser humil, reconèixer els seus propis límits i demanar ajuda quan la necessita. Ha de saber que els valors és transmetem amb l’exemplaritat, per això la seva actuació ha de ser justa i equilibrada. Ha de ser prudent, abans de prendre decisions, ha d’avaluar-ne les conseqüències. Ha de ser honest, amb ell mateix i amb els altres. El bon emprenedor entén que la seva funció a la societat va més enllà de generar llocs de treball (que ja és en si mateixa una funció social) i d’obtenir un benefici a través d’una transacció econòmica. Sap que ha d’aportar quelcom més que això a la societat i que ha de tenir un impacte social positiu.

La nostra societat hauria de reconèixer la importància dels nostres emprenedors. Hauria d’aplaudir a aquelles persones que abandonen la seva zona de confort per perseguir els seus somnis. Que treballen dur i es juguen el seu patrimoni per construir una empresa. La nostra societat hauria de reconèixer molt més la seva funció.

I els nostres polítics i institucions haurien de legislar i treballar per tal de fer que el camí de l’emprenedoria no sigui tan complicat. Una de les funcions bàsiques de les instàncies públiques hauria de ser la de crear un microclima propici per l’empresa i l’emprenedoria en el nostre país.

Tots naixem amb un regal que és el do de la creativitat, tots podem ser emprenedors si és el que volem i ens ho proposem. Així doncs hem de treballar dur com a societat perquè moltes més persones decideixin iniciar aquest camí.

Si aconseguim que s’incrementi el nombre d’emprenedors al nostre país, que es redueixi l’elevadíssima mortalitat de les Start-ups (he evitat voluntàriament aquest terme fins aquest moment), que el pes de les noves empreses en el PIB del país s’incrementi, així com l’ocupació generada per aquestes, el benestar de la nostra societat s’incrementarà notablement.

Només cal mirar al nostre voltant per veure que els països més feliços del món (Noruega, Dinamarca, Islàndia, Suïssa, Holanda, Canadà,..) que, a la vegada acostumen a ser els països amb rendes més altes i major nivell de benestar, es caracteritzen per una visió social molt favorable de la iniciativa emprenedora i de l’empresa. Aquests països també comparteixen unes polítiques redistributives molt eficaces, així com un baixíssim nivell de corrupció. Potser caldria prendre’n nota.

 

Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB), MBA per l’IESE i Màster en Comunicació Digital i Noves Tecnologies per la Universitat Abat Oliba-CEU. Empresari, Fundador i Director General de Maxchief Europe SL, pep Garcia és conseller de diverses empreses en diversos sectors d’activitats, president del Consell Acadèmic del Club de Marketing de Barcelona. A més és patró de la Fundació per a la Creativació i membre de la Junta Directiva i responsable del grup d’Emprenedoria de l’Associació Catalana d’Executius, Directius i Empresaris (ACEDE). Així com mentor d’emprenedors en diversos programes de foment de l’emprenedoria públics i privats del nostre país. Així mateix és inversor en startups de diferents sectors.

linkedin.com/in/pepgarcia

@pepgarcia3

“La nostra societat necessita més emprenedores i emprenedors.” Pep Garcia, Director General de Maxchief Europe SL2019-07-15T11:30:15+02:00
8 05, 2018

“La informació és poder”. Jaume Llonch, gerent d’INOLOGY.

2019-07-15T11:30:16+02:00

A partir del 25 de maig d’aquest any serà obligatori complir amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Les empreses que no ho facin podrien incórrer en sancions de fins al 4% de la seva facturació global, o ser sancionades amb multes de fins a 20 milions d’euros.

La RGPD és un pilar bàsic de protecció per als ciutadans europeus, si bé les empreses han de conscienciar-se ja que parlem d’un canvi cultural pel qual cal comptar amb les eines necessàries i que, a més, suposarà una innegable oportunitat de negoci per al sector.

Pot dir-se que la nova llei de dades serà molt positiva, d’una banda, l’usuari de serveis estarà més protegit, mentre que les empreses, obligades a implementar mesures per complir amb aquesta normativa, gaudiran d’una major seguretat enfront de qualsevol atac. No obstant això, enquestes recents llancen a la llum uns resultats preocupants sobre el coneixement i la preparació de les empreses davant l’arribada de la llei.

Les empreses han de revisar els seus processos de tractaments de dades, però també han d’aplicar-ho als seus empleats, doncs és una normativa que hem de conèixer tots dins de les organitzacions. D’altra banda, tant partners com a auditories i fabricants coincidim que és una oportunitat molt important de negoci, però sempre que estiguin conscienciats els usuaris.

A pocs dies per a la implantació del RGPD, el nou Reglament es contempla com un pas més de la llei existent amb la idea d’homogeneïtzar en el marc europeu a la transferència de la informació i les dades.

Així, per a l’individu és un benefici perquè té més traçabilitat i drets sobre els usos. És una batalla guanyada. Per a les empreses, canvi en la mentalitat i portabilitat i traçabilitat de les dades. És una oportunitat de negoci per a qualsevol país d’Europa.

No obstant això, la normativa suposa algunes pors, doncs tot el que suposa una inversió és una gestió de la por. Prendre consciència, per a empreses com les nostres, és una responsabilitat, implica ajudar a les pimes i organitzacions, sobretot, i s’obre una oportunitat per convertir-nos en un vehicle i crear una
consciència.

El RGPD porta major transparència i el dret a accedir a la informació que les mpreses disposin de les nostres dades, entre altres beneficis. Per tant, tota empresa haurà d’estar preparada per poder oferir aquesta informació a les persones que sol•licitin conèixer l’origen de les seves dades, per la qual cosa ara es fa imprescindible la implementació d’eines tecnològiques que ajudin a atendre aquests drets. A més, el reglament aporta una cosa molt bona: la portabilitat de les dades ha de ser transparent i intuïtiva.

La RGPD planteja una nova perspectiva que exigeix a les empreses comptar amb una sèrie de mesures de seguretat i personal capacitat per fer front a la normativa i protegir les dades. Totes les empreses –públiques, privadesindependentment de la seva mida i sector, han de comptar amb una infraestructura de seguretat que protegeixi la seva informació i els hi permeti detectar, controlar respondre i informar de qualsevol esquerda o violació de les dades. Detectar, prevenir, respondre i també predir qualsevol incident.

Sens dubte, la RGPD presenta una gran oportunitat per aportar encara més valor als negocis i per a convertir-se en impulsor positiu per a la salut de la informació en les empreses, reforçant la protecció de les dades personals.

 

Jaume Llonch | Gerent d’INOLOGY

“La informació és poder”. Jaume Llonch, gerent d’INOLOGY.2019-07-15T11:30:16+02:00
19 03, 2015

NETWORKING SOTA ZERO

2015-03-19T11:31:45+01:00

Networking sota zero: Trobada “Networking sota zero” al pròxim dia 24 de febrer a les 9.30 hores a les pistes de la Masella, Av. Per de Pistes, s/n – ALP- Girona.

05 de març del 2010

Pel matí, tindrà lloc la jornada d´esquí, al migdia farem una parada per fer un pica-pica i aprofitarem per conèixe-nos millor, generar contactes i fer negocis, per la qual cosa, us recomanem que porteu targetes de presentació. Posteriorment, continuarà la jornada d´esquí i de cara al vespre es realitzarà un sopar-berenar, en el qual es podran seguir tractant els temes que hagin pogut sorgir arrel del primer contacte. Per confirmar assistència, cal trucar al 93 452 55 83 . Marta Cladera Relacions Institucionals C/ Llançà, 56 baixos 08015 Barcelona marta@acedecatalunya.org www.acedecatalunya.org

NETWORKING SOTA ZERO2015-03-19T11:31:45+01:00
Go to Top